Hola 
Entrar
És una planta perenne de la família de la ceba. Les fulles són planes i primes, de fins a 30 cm de longitud. Les arrels aconsegueixen fàcilment profunditats de 50 cm o més. El bulb, de pell blanca, forma un cap dividit en grills que comunament són anomenades dents. Cada cap d’all pot contenir de 6 a 12 dents, cadascun dels quals es troba embolicat en una prima pel·lícula de color blanc o vermellós. Cadascun de les dents pot donar origen a una nova planta d’all, ja que posseeixen a la seva base una gemma terminal que és capaç de germinar fins i tot sense necessitat de plantar-se prèviament.
Cada vegada es coneixen millor les substàncies que el componen i quines són les accions beneficioses sobre el metabolisme humà, i actualment és el centre d’atenció i estudi de molts investigadors a tot el món.
Propietats farmacològiques
-Hipolipemiant: Disminueix el nivell de colesterol LDL en la sang (colesterol dolent), produint un efecte cardio protector, i contribueix en la prevenció de malalties coronàries i accidents vasculars cerebrals.
–Vasodilatador perifèric: Aquest efecte causa un augment del calibre dels vasos i es produeix per una reducció d’agents vasopressors.
-Antihipertensiu: Aquest efecte hipotensor de l’all és causat per l’efecte vasodilatador. En dosis elevades, l’all provoca un descens de la tensió arterial.
– Antiagregant plaquetari: Impedeix la tendència excessiva de les plaquetes sanguínies a agrupar-se formant coàguls, i també actua com a fibrinolític (desfà la fibrina que és la proteïna que forma els coàguls sanguinis).
– Hipoglucemiant: L’all normalitza el nivell de glucosa sanguínia, útil en casos de diabetis i obesitat.
– Antibiòtic i antisèptic general: L’all té també una acció antibiòtica contra diversos microorganismes (per exemple, Salmonel·la typhimurium, estafilococs i estreptococs, diversos fongs, com la Càndida Albicans i també virus). El poder bactericida de l’all en el conducte intestinal és selectiu, pel que a diferència dels antibiòtics sintètics, regula la flora intestinal i no la destrueix, ja que només actua sobre els bacteris patògens.
– Estimulant de les defenses: L’all augmenta l’activitat de les cèl·lules defensives de l’organisme, limfòcits i macròfags, per tant estimula la resposta immunològica i ajuda al sistema immunitari de l’organisme a resistir les infeccions.
– Vermífug: L’all actua contra els paràsits intestinals, especialment contra els Ascaris lumbricoides.
–Tonificant i depuratiu: L’all activa reaccions químiques del metabolisme i afavoreix els processos d’excreció de substàncies de deixalla.
Usos habituals
En l’actualitat, l’all és una medicina naturista i té una àmplia utilització farmacològica. És eficaç com a antibiòtic, combatent nombrosos fongs, bacteris i virus. També s’utilitza actualment en el control de malalties cardíaques, ja que redueix el bloqueig de les artèries; redueix la pressió arterial i el colesterol; incrementa el nivell d’insulina en el cos; controla els danys causats per l’arterioesclerosi i el reumatisme. També es relaciona amb la prevenció de certs tipus de càncer, certes complicacions de la diabetis Mellitus, en la reversió de l’estrès i la depressió. D’acord als efectes medicinals buscats, varia la forma en què han de ser ingerits, ja que l’all posseeix diferents propietats cru o bullit.
Quan l’all cru es talla o trinxa, es produeix la combinació de l’al·liïna amb l’alinassa, la qual cosa produeix una substància denominada alicina. Aquesta té diversos efectes benèfics.
En canvi si l’all és cuinat, aquest compost es destrueix.
En el procés de cocció s’alliberen compostos diferents, com l’adenosina i l’ajoeno, que posseeixen qualitats anticoagulants i, se suposa, redueixen el nivell de colesterol en sang.
També s’usa l’all en via tòpica per combatre les berrugues, a més de ser també un eficaç vermífug per via oral (perles d’all).
Formes d’ús: Pot ser usat en pasta, suc, pols, infusió, tintures, oli, decocció amb llet, comprimits
Curiositat:
Els grecs en deien “la rosa fètida” i els atletes feien veritables cures d’all abans de practicar els seus exercicis atlètics, però tenien prohibida l’entrada al temple de Cibeles mentre no eliminessin el seu “olor”.
Les legions romanes consumien alls regularment, dels quals treien força, coratge i una notable resistència davant les diferents febres que trobaven al seu pas.
Torna