Hola 
Entrar
Els experts comuniquen una sèrie de consells perquè des de casa, es puguin tenir en compte:
La família pot ser molt crítica amb la persona que té problemes de pes. Així que el grup de suport que tenim els éssers humans, poden actuar com a detonants d’un desordre.
A vegades és el pare, la mare o els germans, que en un pla gairebé de joc poden iniciar crítiques amb qui té sobrepès, inclús posant sobrenoms, fent burles, fustigant, etc. Això passa sobretot, quan el sobrepès el té només un membre de la família.
Aquestes burles i crítiques, poden continuar en la vida escolar, per la qual cosa la persona que desenvolupa la malaltia pren cada vegada mesures més dràstiques per baixar de pes i obtenir el reconeixement o acceptació dels altres.
Alguns dels factors que porten a aquesta malaltia, poden ser des dels factors genètics, fins als socials, per exemple els patrons de bellesa que tenim, sobretot al món occidental, on per ser una dona bella es té la creença d’haver de ser jove i prima.
Es comença a deixar de menjar, es trien aliments que serien per a ells els permesos o no permesos, després es menteix als pares respecte a si ja han menjat o no.
No obstant això, la pèrdua de pes ràpida, el baix pes, l’exercici extrem, així com símptomes com la irritabilitat, l’ansietat, ungles trencadisses i cabell, comissures labials partides, entre altres manifestacions físiques i emocionals, haurien de generar sospita tant dels familiars com dels professionals de la salut que els proporcionen finalment una teràpia.
Pateixen una desnutrició, de lleu a molt forta, a mesura que augmenta el temps de patir l’anorèxia. Justament, un dels criteris diagnòstics, és que el pacient hagi perdut pes i es mantingui amb una silueta cada vegada més prima.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) té una fórmula molt simple per saber si és el pes és adequat o està per sota del que es considera un cos saludable, és l’Índex de Massa Corporal (IMC). Si està per sota del 18,5, ens hauríem de començar a preguntar si hi ha altres canvis en la persona, com els que hem esmentat.
El pacient, no obstant això, en la majoria dels casos, nega el risc de la seva malaltia, i fins i tot sofreix de distorsió de la imatge del seu cos en mirar-se al mirall.
Donada la seva complexitat, és una patologia amb la qual s’ha d’aprendre a viure amb l’ajuda dels especialistes: psiquiatres, psicòlegs i nutreòlegs.
Si algú de la teva família presenta algun símptoma dels descrits, posa-hi atenció i no dubtis a fer algun pas.
Torna