Com assecar els tomàquets

Per a obtenir la màxima qualitat cal assecar els tomàquets en la seva temporada, és a dir, durant l’estiu quan abunden els tomàquets i les temperatures són altes, sent el moment idoni per a dessecar-los amb èxit, ja que necessitaràs un temps molt assolellat i sec. A més, assegurat que estàs comprant tomàquets de temporada, conreats i madurats a l’aire lliure. Tria tomàquets carnosos i molt madurs però encara ferms. La millor varietat per a assecar és el tomàquet pera o si no varietats de tomàquets petits, encara que qualsevol varietat que t’agradi pot servir.

Assecar-los al sol:

1. Renta’ls bé amb aigua freda i asseca’ls amb un drap o paper absorbent.

2. Talla els tomàquets per la meitat longitudinalment i estén-los amb la polpa cap amunt sobre una reixeta en una safata. La reixeta proporciona ventilació per totes les parts del tomàquet, i la safata evitarà taques, ja que els tomàquets solen exsudar durant els primers dies del seu dessecat. Si els tomàquets són molt grans, trosseja’ls en quatre parts en comptes de dues.

3. Una vegada en la safata li aplica una fina capa de sal gruixuda sobre ells, sense excedir-te cobrint el màxim possible. Si t’agraden les espècies, aquest és el moment de donar el teu toc personal i afegir-les per a aconseguir un toc especial de sabor. Espècies d’herbes aromàtiques com el romaní, la farigola, l’orenga i l’alfàbrega són les més populars, ja que combinen molt bé amb el tomàquet. També pots assecar els tomàquets sense sal, però s’allarga el temps d’assecament.

4. Exposa els tomàquets en un lloc on toqui el sol la major part del dia. Hi ha qui aconsella cobrir la safata dels tomàquets tallats amb algun drap fi o mosquitera que no toqui els tomàquets i deixi passar el sol, per evitar que es posin insectes sobre ells. Però si se salen els tomàquets, el més normal és que els insectes no s’hi posin.

5. Durant el procés d’assecat, convé resguardar les safates de tomàquets al capvespre, per a evitar que la humitat de la nit els rehidrati. En cas de no ser així, a més d’allargar el període d’assecat, pot afavorir que els tomàquets es podreixin.

6. Cada dos dies, si ho veus oportú, pots estirar la seva pell perquè la cutícula superficial s’esquerdi i afavoreixi la deshidratació. Sabràs que estan al punt just de deshidratació quan adquireixin un color vermell més fosc, una textura ferma d’aspecte momificat i no estiguin enganxosos.

7. Al cap d’entre 5 i 15 dies, segons el sol que rebin i la seva grandària, estaran totalment secs, com més, millor, no tinguis por de deixar-los massa temps, així segur que no es podriran en guardar-los.

Assecar-los al forn:

Assecar tomàquets en el forn no és tan natural com en el cas anterior, però la veritat és que facilita molt el procés, alhora que escurça els temps d’espera. La contrapartida és el consum elèctric que comporta.

1. El procés bàsic és molt similar al de l’assecament al sol. Rentar, assecar i tallar, col·locar-los amb la polpa cap amunt sobre una reixeta en una safata, i salar o condimentar si ho desitges.

2. A partir d’aquí, substitueix l’escalfor del sol per la del forn. Per a això primer escalfa el forn fins a aconseguir una temperatura de 50 graus, a més de 60 graus passaries de deshidratar els tomàquets a cuinar-los.

3. Una vegada que estigui calent el forn introdueix la safata amb els tomàquets. Encara que ràpid, el temps d’assecat dependrà de la grandària i la quantitat de tomàquets que utilitzis, però en qualsevol cas, el procés pot durar entre 4 i 10 hores.

4. Igual que amb l’assecat al sol, sabràs que estan ben secs quan el seu color s’enfosqueixi força, la seva textura s’endureixi i deixin d’estar enganxosos.

Tan assecats al sol com en el forn, aquests tomàquets d’aspecte tan pansit són realment una bomba de sabor, ja que amb el procés d’assecat s’evapora la seva aigua concentrant el seu sabor de tomàquet ben madur. Encara que la perduda de pes entre el tomàquet inicial i el sec és molt gran, val la pena, perquè és una conserva feta a casa i sense cap afegit químic, aconseguint un producte de qualitat.

Si no els has de consumir immediatament, la millor opció per a conservar-los és guardar-los en un pot de vidre hermètic. Si per a les teves receptes necessites tornar a hidratar els tomàquets secs, n’hi ha prou amb submergir-los en aigua envasada a temperatura ambient durant 1 hora aproximadament, o fer-ho amb aigua calenta 20 o 30 minuts. Sigui com sigui, una vegada que els tomàquets estiguin rehidratats i suaus hauràs d’assecar-los bé amb paper absorbent per a retirar l’excés d’aigua, deixa que es refredin en el cas que hagis usat aigua calenta.

El format deshidratat del tomàquet aporta un gran sabor a l’hora de cuinar amb ell, a més és molt versàtil. Els entrants amb tomàquets secs, per exemple, són tot un èxit. Pintxos elaborats amb formatge de cabra i tomàquet sec, o de pernil serrà i tomàquet sec, són sempre un encert.

Encara que sens dubte una de les millors opcions per a cuinar amb tomàquets secs són els plats de pasta. Tant en la preparació de salses com afegit en trossets, el tomàquet sec és la versió més fina i saborosa del tomàquet pels plats de pasta, deixant relegada a un segon lloc la clàssica salsa de tomàquet.

Una altra de les grans alternatives per a cuinar amb tomàquets secs és introduir-los en pots de vidre amb oli d’oliva verge, fins i tot pots afegir a més alguna herba aromàtica. Cal deixar els tomàquets secs un temps en el recipient perquè l’oli agafi el sabor i després aprofitar el tomàquet rehidratat per l’oli d’oliva, o simplement deixar el tomàquet en el pot i usar l’oli. Amb aquesta fusió obtindrem un gran ingredient per a les amanides o simplement un nou oli per condimentar i donar força a les nostres receptes.

Assecats a casa o comprats ja deshidratats, els tomàquets secs són un gustós ingredient i una gran opció gastronòmica a tenir en compte per a les nostres receptes, no dubtis a usar-los.

The post Els tomàquets secs appeared first on Sorli.

La planta fresca

Les propietats medicinals d’algunes plantes es troben en la planta fresca, que pot prendre’s com a ingredients d’una amanida o extraient el seu suc. Bons exemples són les fulles tendres de dent de lleó i d’ortiga, que posseeixen molt bon sabor i són depuratives.

Les plantes en pols, un remei d’herbolari

S’obtenen triturant la planta seca. Avui dia, se solen prendre les herbes en pols preparades en càpsules de gelatina, encara que es continuen prenent amb aigua o barrejant-les amb melmelada o mel. És el cas de les càpsules de valeriana.

La infusió, el procediment més comú

Es preparen posant aigua bullent sobre la planta a utilitzar, habitualment les flors o les fulles, i es deixa reposar uns minuts. Una infusió popular és la de poliol, una planta aconsellada en cas d’afeccions respiratòries.

La decocció

La planta es bull a foc lent, de 20 a 30 minuts, i després es deixa reposar. Generalment s’utilitzen les parts més dures de la planta, com les arrels, tiges i llavors. Un exemple de decocció d’escorça de bedoll que s’utilitza com a astringent.

La maceració

Es prepara deixant reposar la planta, durant unes quantes hores, en aigua freda o fresca. S’utilitza per a extreure de les plantes els principis que són inestables enfront de la calor. La maceració de sarsa constitueix un bon remei depuratiu que estimula la neteja de l’organisme.

L’extracte, un procés farmacològic

Es tracta del producte que s’obté de l’evaporació d’una maceració en aigua o en una solució alcohòlica. S’utilitza diluït, a raó d’una cullerada d’extracte per cada 200 ml d’aigua. L’extracte d’àrnica és molt benvolgut per a contusions.

El suc

S’obté esprement la planta fresca. Per a extreure el suc de les plantes molt seques o llenyoses, cal sotmetre’s primer a l’acció de l’aigua calenta. El suc pot ingerir-se o utilitzar-se externament per a curar ferides. El de plantatge és un remei tradicional contra la tos.

Oli

Les propietats curatives d’unes certes plantes, que són solubles en greixos, a vegades s’adquireixen a través de la seva maceració en oli. Es pot realitzar en calent i en fred, però en tots dos casos, s’utilitza per via externa. Exemples d’oli són el de consolda que accelera la cicatrització o l’oli d’hipèric que aplicat sana ferides i cremades lleus. Aquesta preparació no ha de confondre’s amb l’oli essencial, que és un component actiu que es troba en la planta.

Inhalacions i banys

Per a realitzar inhalacions i banys de vapor s’ha de preparar una infusió, en el primer cas inhalar el seu vapor, i en els banys deixar que el vapor entre en contacte amb la part a tractar del cos. És molt freqüent fer inhalacions d’eucaliptus, que s’utilitza per a descongestionar les vies respiratòries.

Tintura

S’obté deixant durant uns dies la planta fresca o seca, en maceració en un alcohol destil·lat com l’orujo. Les tintures per la seva acció més potent que les infusions i decoccions, s’utilitzen per a obtenir una reacció més ràpida a l’acció de la planta. La tintura de farigola és un bon remei per a les afeccions de la pell.

Pegats i cataplasmes

Consisteix en l’aplicació d’herbes fresques, cuites, seques o en pols embolicades en una tela o greix que s’apliquen directament sobre l’àrea afectada per una malaltia. Es pot aplicar en calent o en fred. El pegat de consolda s’utilitza per a alleujar el dolor de torçades o fractures, el d’hipèric per a alleujar dolors musculars o nerviosos.

Compreses

Són draps xopats del líquid extret de la preparació de la planta amb aigua, en infusions coccions o tintures diluïdes, que s’apliquen per via externa directament sobre la zona a tractar. Són molt eficaços per a alleujar inflamacions, contusions, dolors i per a baixar la febre. Un exemple és la compresa que es prepara amb la cocció de flors i fulles d’ulmària, utilitzada en el tractament de dolors auriculars, corts i cremades.

Argila

L’argila s’utilitza igual que les teles i greixos en el cas de les compreses i pegats, com a vehicle per a fer arribar els principis actius de les plantes a la zona afectada per la malaltia. Es pot utilitzar barrejada amb una infusió o amb les plantes triturades. El tractament a base d’argila i suc de calç és un dels millors remeis per a tractar els dolors reumàtics. Per a aconseguir un cutis fi i curar l’acne s’aplica argila amb ceba.

Xarop

El xarop s’elabora amb parts iguals d’infusió o cocció i de mel o sucre sense refinar. La mel i el sucre sense refinar són bons conservants, calmen les mucoses irritades i emmascaren el mal sabor d’algunes plantes, és un bon remei per a calmar la tos o la irritació de gola. El xarop fet amb fruits d’aranyoner és molt eficaç per a tractar la diarrea i el que es prepara amb tota la planta d’heura terrestre és molt eficaç per a curar el catarro.

Crema

Es tracta de preparar una emulsió d’oli o greix amb aigua. En general es prepara la planta amb cera emulsionant glicerina i aigua. La crema permet que els principis de les plantes penetrin en la pell, són refrescants i calmants. Són coneguts els efectes nutritius de la crema d’alvocat, així com la preparada amb grans de blat de moro o amb flors de camamilla.

Banys

Per a realitzar aquesta aplicació s’agrega l’aigua del bany una infusió o decocció que, òbviament, haurien de preparar-se en grans quantitats. El bany de plantes medicinals s’utilitza per al tractament de moltes malalties. Pot realitzar-se de cos sencer o parcial, com el de braços o de peus. El bany de farigola és un bon remei per al refredat incipient, perquè l’aigua calenta permet que els seus principis s’absorbeixin per la pell i el vapor actua per les vies respiratòries.

Amb aquest segon article sobre les plantes medicinals finalitzem el repàs a les seves principals virtuts i aplicacions de les plantes medicinals.

The post Les virtuts i aplicacions de les plantes medicinals (II) appeared first on Sorli.

Les propietats curatives de les plantes medicinals són molt diverses, analgèsiques, antibiòtiques, diürètiques, tòniques, purgants, digestives, depuratives, cicatritzants, carminatives, balsàmiques, calmants… Com cada espècie posseeix més d’un principi actiu i, per tant, més d’una propietat curativa, és habitual que la mateixa planta pugui ser utilitzada en diferents remeis.

Les seves principals propietats curatives:

Diürètiques. Augmenten la producció d’orina, depurant l’organisme de les seves toxines. Plantes amb virtuts diürètiques són la cua de cavall, l’ortiga major, el blat de moro o la dent de lleó.

Digestives. Ajuden o afavoreixen la digestió estomacal, com la camamilla, la menta o la calèndula, podent també reduir l’acidesa estomacal, com l’heura de terra.

Emmenagogues. Regularitzen o provoquen la menstruació. La camamilla, la milfulles, la melissa o el romaní són algunes de les nombroses plantes que posseeixen aquestes propietats.

Laxants. Afavoreixen l’evacuació intestinal. Plantes utilitzades tradicionalment per a estimular el trànsit intestinal són l’àloe vera, l’ametller, el bedoll, l’all o la dent de lleó.

Sedants. Tenen propietats relaxants, reduint l’activitat i l’excitació nerviosa. La melissa, la valeriana o la til·la són plantes amb aquestes virtuts curatives.

Antiinflamatòries. Ajuden a reduir i curar les inflamacions. Plantes amb aquestes propietats són el salze blanc i el lli.

Antiespasmòdiques. Calmen les contraccions involuntàries dels músculs, podent calmar també el dolor de les articulacions. Plantes d’aquest tipus són la farigola i el salze.

Expectorants. Afavoreixen l’expulsió de les mucositats que es formen i dipositen en els bronquis, faringe i laringe. Plantes amb aquestes qualitats són l’eucaliptus, la pota de cavall, tussílag o la murta.

Astringents. Tenen la propietat de contreure els teixits orgànics. Astringents són la cua de cavall, la salicaria, l’agrimònia o la sàlvia.

Carminatives. Ajuden a expulsar els gasos intestinals, com el fonoll, el romaní o l’espígol. Aquestes plantes també alleugen el mal de panxa o dolor intestinal.

Plantes per a les malalties més comunes

Constipats

• L’all enforteix les defenses i ajuda al sistema respiratori a resistir les infeccions.

• Inhalacions de camamilla són un excel·lent remei per a les obstruccions nasals i la sinusitis.

• La farigola és excel·lent per a les afeccions respiratòries

Maldecaps

• L’espígol en decocció alleuja els maldecaps lleus.

• La til·la per als maldecaps de la grip

• La camamilla en infusió per a tractar les migranyes nervioses.

Trastorns digestius

• L’absenta per a millorar la digestió.

• Llavors de lli macerades per al restrenyiment

• La menta alleuja les molèsties estomacals i els gasos, pot frenar la diarrea.

Nerviosisme

• L’hipèric reforça el sistema nerviós

• La infusió de melissa posseeix propietats relaxants.

• La valeriana disminueix la tensió nerviosa i és el remei tradicional per a l’insomni.

En el pròxim article continuarem parlant de les plantes medicinals, explicarem les múltiples maneres d’extreure i aplicar les substàncies actives de les plantes medicinals.

The post Virtuts i aplicacions de les plantes medicinals (I) appeared first on Sorli.

Es diu que el búrgul és una versió menys elaborada del cuscús. El búrgul s’obté a partir de grans de blat que se sotmeten a una llarga cocció amb aigua, s’assequen deixant-los al sol en els terrats de les cases durant uns quants dies, després s’esmicolen resultant uns grans trencats irregulars, que se’ls lleva el segó i es calibren amb sedassos i tamisos. La llarga cocció i el posterior assecat acurat del búrgul fan que es conservi durant molt de temps. És un aliment precuinat, que el podem trobar de diferents tipus, búrgul vermell o ros, i búrgul de gra fi o gra gruixut. També s’elabora búrgul amb altres cereals, com el búrgul d’ordi o búrgul de civada.

Per la seva part el cuscús s’elabora d’una altra manera, una mica més laboriosa. El cuscús s’obté a partir de la sèmola de blat dur, que es mol fins a aconseguir una farina fina, aquesta farina es pasta amb aigua i sal fins a aconseguir una massa molt espessa que es deixa assecar. Una vegada seca la massa es fan boletes amb les mans, o almenys així es feia en el mètode tradicional. Després és habitual donar-li una precocció bullint-los lleument per a allargar la caducitat i escurçar els temps de preparació en cuinar-lo. La major part del cuscús que trobem a Europa és precuinat.

Diferent preparació a la cuina

El cuscús es cou al vapor per aconseguir un gra solt, mentre el búrgul es sol bullir per a suavitzar el gra. Per bullir el búrgul necessitarem el doble d’aigua que de búrgul, en canvi pel cuscús en tindrem prou amb la mateixa quantitat d’aigua.

El búrgul podem usar-ho com a substitut de l’arròs, del cuscús o d’altres grans sencers, com l’ordi o la quinoa. En estar parcialment precuit, el temps de cocció és més curt que en el cas d’altres grans sencers, variant el temps si és búrgul de gra fi o gra gruixut. També el podem cuinar al vapor o deixant-lo en remull en aigua.

El búrgul és un ingredient bàsic per a preparar tabule. Es pot fer també amb cuscús, però queda millor i més autèntic amb búrgul. El tabule és una recepta exquisida del Magrib i de l’Orient Mitjà, originària de Síria o el Líban, és un plat ideal sobretot per als mesos d’estiu, ja que és refrescant i molt senzill de preparar, el truc és aconseguir que el gra quedi solt. El búrgul s’utilitza en plats guisats, estofats, farcits, mandonguilles, hamburgueses vegetarianes i és l’ingredient principal per fer la massa del Kebe.

El cuscús és l’ingredient principal per a preparar el plat del mateix nom, una recepta del nord d’Àfrica que està riquíssima. El cuscús cuinat de manera tradicional es fa al vapor en una cuscusera amb aigua o brou, si no teniu cuscusera ho podeu fer en una cassola especial amb compartiment superior pel vapor. Al Marroc normalment es cuina amb carn de xai o pollastre o verdures en la part baixa i el cuscús en la superior així amb el vapor que deixen anar els ingredients, els grans de cuscús agafaràn tots els aromes i sabors. A Algèria el cuscús va acompanyat de cigrons, de faves, d’una gran quantitat de llegums i hortalisses (carxofes, carabassons, patates, albergínies, cards, fonoll, pèsols) i, algunes vegades carn. El cuscús saharià és servit sense llegums ni brou, a Tunísia, porta sempre cigrons acompanyant conill, perdigons o xai.

Quan a les diferències en el sabor del búrgul i el cuscús, podem dir que el búrgul aporta a les receptes un sabor que pot recordar lleugerament als fruits secs, en canvi el cuscús absorbeix el sabor de les salses i guisats amb què es cuina.

Nutritivament el cuscús és sèmola de blat, i el búrgul grans de blat que malgrat que hagin estat precuits i trossejats conserva el 95% del segó i del germen en el seu nucli, per la qual cosa se li continua considerant un gra sencer. El cuscús pel seu alt contingut en aigua ens aportarà menys nutrients que el búrgul.

The post Búrgul o Cuscús appeared first on Sorli.

Ens centrarem doncs en els diferents tipus de te segons el seu mètode de processament, que són:

Te blanc

De color pàl·lid i sabor delicat, és el te més suau de sabor, no està fermentat ni oxidat. Requereix un baix temps d’infusió 2 minuts. És el que menys cafeïna porta, però, en canvi, és el que més polifenols conté. Per tant, el que major capacitat antioxidant té.

S’elabora amb els brots més joves de la planta que no s’han oxidat, que es recullen només durant dos dies a la primavera i es cullen a mà. Es necessiten uns 80.000 brots per a produir a penes 250 g de te blanc, per això té un preu tan elevat. Després de la seva recollida, aquests brots es deixen assecar a l’aire lliure sobre draps de seda. És la varietat menys processada.

Te verd

El seu sabor és lleugerament amarg, no està fermentat, encara que sí més processat que el blanc. És la varietat menys manipulada, es deixa assecar a l’aire i al sol. El seu temps d’infusió és reduït, a penes 2 minuts. És el que més quantitat de fluorur conté, per la qual cosa pot ajudar a enfortir ossos i dents. A més, s’ha comprovat que ens ajuda a lluitar contra el càncer de pell, estómac, esòfag i còlon, així com per a regular el nivell de sucre en la sang.

Es recullen les fulles fresques i s’introdueixen en uns recipients de ferro calents, la qual cosa provoca un despreniment de vapor que inactiva les substàncies causants de la fermentació. Després, les fulles són enrotllades a mà en forma de boletes i sotmeses al procés d’assecament i triturat.

Te wulong

De color i sabor entre el te verd i el negre per la seva oxidació parcial. El temps d’infusió recomanat són 3 minuts. Té característiques de tots dos tes, el negre i el verd. Conté una quantitat major de tanins que el te verd, per això és el te més recomanat si tenim diarrea. Pel que fa a la cafeïna, té la meitat de quantitat que el te negre i el doble que el te verd.

Literalment significa drac negre. Hi ha una llegenda que conta que el descobriment de la seva elaboració va ser accidental, quan van deixar el te negre a la meitat del seu procés de fermentació per a lluitar contra un drac negre. Posseeix un grau d’oxidació mitjana.

Te vermell o te Pu’er:

Aroma terrosa, gairebé de fum, que no es pot comparar amb cap altre te. El seu sabor és fort amb un característic color rogenc. En realitat és un tipus de te negre, al qual se l’ha sotmès a una fermentació posterior. A la Xina se’l considera un te medicinal que sol consumir-se després de menjars pesats, per a facilitar la digestió i com a remei contra la ressaca, ja que augmenta el metabolisme del fetge. Conté molt poca cafeïna, precisament per la seva fermentació, molta menys cafeïna que una tassa de cafè.

Deu el seu nom a la regió de Pu’er, en Yunnan, sud-oest de la Xina. Es produeix mitjançant un procés tradicional, molt particular i poc conegut, en el qual les fulles comprimides s’emmagatzemen durant molts anys, poden arribar fins a seixanta anys, en condicions d’humitat i temperatura controlades, de manera que els bacteris afavoreixen la transformació d’un te originalment verd en te vermell. El te Pu’er és més valuós com més temps ha passat en aquest procés de maduració, té un preu alt.

Te negre

El seu color és entre marró fosc i negre, amb un sabor fort per la seva elevada fermentació. Té un índex de cafeïna molt més elevat que els altres tes. La quantitat de flavonoides antioxidants que conté és molta. La seva aportació en fluor ajuda en la prevenció de les càries.

La major part de la collita mundial es dedica a aquest tipus de te. Una vegada que les fulles s’han triat, es fermenten al sol, fan falta aproximadament quatre quilos de fulles fresques per a obtenir un quilo de te negre. És un te molt processat i amb major oxidació i fermentació que les altres varietats. El te negre passa per una oxidació completa.

Els mal anomenats te

El mal anomenat te roibos. No prové de la planta Camellia sinensis, sinó de la planta Roibos, que és africana. Produeix una infusió totalment desproveïda de cafeïna. Té per naturalesa un sabor melós, així que no necessites afegir-li sucre. Ajuda a alleujar problemes digestius, nàusees, vòmits i restrenyiment. Té un efecte relaxant que és beneficiós per a la irritabilitat i l’insomni.

Els mal anomenats te d’herbes que realment no són te, sinó infusions d’herbes, el te cal infusionar-lo un màxim de 5 minuts si no amarga. En canvi, les infusions d’altres plantes poden deixar-se aproximadament de 7 a 10 minuts.

Si busques un te autèntic has de llegir les etiquetes per a saber realment que porta, ja que algunes marques afegeixen extractes d’herbes, pètals de flors, espècies, olis essencials o fruites a la camelia sinensis.

The post El te (II) appeared first on Sorli.

Ja hem dit que assecar-la no és la solució, i si la triturem per conservar-la de seguida s’oxida i es posa negra. La solució per evitar l’oxidació és escaldar durant menys d’un minut les fulles d’alfàbrega, i refredar-les immediatament amb aigua i gel, conservaràs el color de l’alfàbrega, encara que perdrà una mica d’aroma. Pots conservar el seu aroma inconfusible més temps, t’expliquem com:

– En aigua, sense llum directa. Fica l’arrel en un got amb aigua, protegit de la llum i en la cuina per a no oblidar-lo. Aconseguiràs conservar l’alfàbrega un parell de setmanes.

– Amb sal. Fica les fulles d’alfàbrega en un recipient de vidre amb tapa, alterna una capa de fulles d’alfàbrega amb un capa de sal, l’última capa superior amb sal. Aixafa una mica amb una cullera i cobreix-ho fins dalt amb oli d’oliva, tapa hermèticament el recipient i guarda’l en el lloc més fosc de la nevera. Amb aquest mètode conservaràs l’alfàbrega uns 2 mesos. Quan la vagis a utilitzar, recorda’t de no afegir més sal a la recepta. Aquest mètode no és aconsellable per persones amb hipertensió.

– Congela l’alfàbrega. Renta les fulles senceres amb cura, ja que són bastant delicades i asseca-les amb un full de paper de cuina absorbent, fica-les en bosses de plàstic hermètiques i al congelador. Quan en necessitis, treu les fulles amb compte de no trencar-les i deixa que es vagin descongelant. 

– Fes glaçons d’alfàbrega. Renta bé les fulles, fica 4 ó 5 en cada motlle de la glaçonera i afegeix oli d’oliva. Tot seguit, fica la glaçonera al congelador. Obtindràs uns glaçons llestos per a afegir a les teves receptes. Amb aquests glaçons tindràs alfàbrega tot l’any.

– Preparar pesto casolà per tot l’any. Tritura l’alfàbrega amb oli i un polsim de sal, aboca-ho en un recipient hermètic, afegeix una mica més d’oli i fica-ho a congelar. Quant et calgui pesto descongela’l a poc a poc, i un cop descongelat torna a triturar la mescla i afegeix els ingredients que faltin per a acabar de preparar el pesto. Fins i tot a l’hivern gaudiràs d’un pesto amb aroma d’alfàbrega recent collida. 

– Amb sal al congelador. Tritura l’alfàbrega amb un grapat de sal grossa, fica-ho tot en un recipient hermètic i a congelar. Grata la superfície congelada de la mescla i empolsima al gust els teus plats podràs aromatitzar amb alfàbrega i sal les teves receptes durant molt de temps.

Consell per a recol·lectar l’alfàbrega

Agafa les fulles i els brots nous, de l’extrem superior de les branques. Fent-ho així aconseguiràs retardar la floració i tenir més temps per la recol·lecció, augmentant la producció d’alfàbrega. Si vols consumir-la fresca, agafa solament la que vagis a consumir al moment, per disposar de les seves fragants fulles acabades de recol·lectar al teu plat.

The post Com conservar l’alfàbrega fresca tot l’any appeared first on Sorli.

El seu sabor fresc, lleugerament amarg i astringent agrada a moltíssimes persones al voltant del planeta, convertint el te en la segona beguda més consumida en el món després de l’aigua. A Europa els majors consumidors són Irlandesos i anglesos.

Els nutrients del te

Pel seu alt contingut en fluor el consum de te ajuda a impedir l’aparició de càries, al mateix temps que evita la formació de la placa dental i reforça l’esmalt de les dents. Les sals minerals en el te són de sodi, potassi, i níquel. També conté ferro, coure, silici, alumini, magnesi, fòsfor i calci, encara que algunes perden la seva solubilitat amb l’envelliment de les fulles. La presència de vitamines en el te és mínima, però constitueixen un enriquiment de la beguda, atès que conté vitamines A, B, C, E i P.

Els quatre components principals d’una infusió de te que actuen sobre la salut humana, són la cafeïna, la teofil·lina, olis essencials i compostos fenòlics. 

– La cafeïna. La propietat estimulant del te és deguda al seu contingut de cafeïna. La cafeïna constitueix aproximadament el 3 per cent del pes sec del te, que es tradueix de 30 mg a 90 mg per tassa de 250 ml, depenent del tipus i mètode d’elaboració. La cafeïna té els següents efectes sobre el nostre organisme: 

• Sistema nerviós central. Provoca estimulació i en dosis moderades inhibeix el somni, disminueix la sensació de fatiga i afavoreix la concentració, augmentant el rendiment intel·lectual. 

• Aparell digestiu. Causa un augment de la secreció d’àcid en l’estómac i en quantitats excessives pot irritar la mucosa de l’estómac i produir nàusees, vòmits i a vegades mal de cap.

• Aparell respiratori. Exerceix sobre els bronquis una suau acció broncodilatadora, per la qual cosa té efecte positiu en pacients asmàtics.

• Ronyó. Té acció diürètica, és a dir, augmenta la producció d’orina. 

• Múscul esquelètic. Augmenta la capacitat de contracció del múscul i disminueix la fatiga.

• Pàncrees. Augmenta la secreció d’insulina i la sensibilitat a aquesta. 

• Vesícula biliar. Alguns estudis científics indiquen que el consum moderat de cafeïna, redueix considerablement la formació de pedres en la vesícula biliar.

– Teofil·lina. Té major acció diürètica que la cafeïna. És vasodilatadora, però el seu major efecte té lloc sobre el sistema respiratori, perquè produeix la relaxació del múscul llis del bronqui. Per això també resulta eficaç en persones asmàtiques. 

– Olis essencials. Faciliten la digestió. Són volàtils i s’evaporen de la beguda una vegada transcorregut un cert temps, per la qual cosa no és molt convenient prolongar en excés el temps d’infusió. El te verd és el que conté major proporció d’aquests. 

– Compostos fenòlics. Són els que tenen efectes antioxidants. Estudis efectuats a Àsia, on el te és molt consumit (més de 2 tasses al dia), mostren un efecte favorable en la prevenció dels càncers de mama, esòfag, pulmó, estómac, còlon, ronyó, pròstata i pell. El te blanc, el te verd i el te wulong són els que millors resultats han tingut. Altres efectes dels polifenols estan relacionats amb la protecció enfront de malalties cardiovasculars. Disminueix l’aparició d’arterioesclerosi, l’aparició de trombes i la quantitat de colesterol en sang, ja que disminueix la seva absorció en l’intestí.

Sabies que?

– Ès fabrica fluor de te, per a prevenir l’aparició de càries a la dentadura.

– També podem trobar te en altres formats diferents de les bosses, com comprimits i càpsules.

– Hi ha teràpies de naturopatia i bellesa basades en mascaretes i banys de te per a combatre pells seques, dermatitis i processos de l’envelliment.

Consells

– El recomanable és prendre 2-3 tasses al dia com a màxim de te.

– Hi ha persones que al te li afegeixen llet. Això no és una bona idea, perquè les proteïnes de la llet impedeixen l’absorció dels compostos fenòlics del te.

El dilluns vinent, en l’article del te (II), parlarem sobre els diferents tipus i les seves característiques.

The post El te (I) appeared first on Sorli.

Pasta de full

Tal com podem endevinar pel seu propi nom, la pasta de full és una massa que, una vegada enfornada, creix formant fines fulles o capes, amb una textura molt cruixent i trencadissa. Els seus ingredients bàsics són farina, aigua, sal i mantega.

És una de les masses més complexes d’elaborar a casa, ja que requereix una certa perícia si es fa de manera artesanal, les pastes de full que trobem en el mercat ofereixen resultats excel·lents. Això sí, resulta recomanable llegir bé les etiquetes i comprovar que la mantega utilitzada sigui de bona qualitat, ja que moltes vegades, és substituïda per greixos vegetals.

La pasta de full és un producte realment versàtil, és l’ingredient estrella per a peces de brioixeria com el croissant, es pot emprar tant en el terreny dolç com el salat, pastissos, milfulls, crestes, petits aperitius, etc. Pots fer un milfulls cruixent amb crema i xocolata, i de recepta salada coca de pasta de full i verdures.

Massa filo

Originària de Grècia i Turquia. És l’ingredient fonamental per receptes tradicionals d’aquests països com els Baklava turcs, o preparacions típicament gregues com el Spanakopita (pastís d’espinacs). Els seus ingredients bàsics són farina de blat, aigua, ou i sal.

Es tracta d’una massa molt delicada, que ofereix com a resultat fulles molt fines, cruixents i trencadisses, gairebé translúcides. Pots usar una sola capa o diverses superposades generant un efecte similar a la pasta de full. És tan fràgil que l’has de manipular amb rapidesa, perquè no es ressequi i s’esquerdi amb el contacte amb l’aire. Mentre no l’utilitzis, és recomanable mantenir-la sempre humida, amb un drap humit, o amb el mateix protector de l’envàs.

Igual que la pasta fullada pots donar-li infinitat d’usos tant en el terreny dolç com el salat, tenint sempre en compte la gran fragilitat dels seus fulls. Prova de fer amb la massa filo un cruixent de gambes o uns caramels de codonyat i formatge

Massa brick

Típica de països com el Marroc o Tunísia, es presenta en format rodó o ovalat. Els seus ingredients són farina de blat o sèmola de blat, aigua, sal i oli.

La utilització de la massa brick en la cuina és molt similar a la pasta filo, intercanviable en molts casos, però és més rústica i resistent que la filo és per això que ens permet una manipulació millor i més senzilla. També més versàtils pels diferents mètodes de cocció que admet com a la planxa, al forn o fregida, en qualsevol cas, el resultat serà d’un fullat cruixent.

Resulta perfecta per fer aperitius amb preparacions com mini crestes, triangles farcits, rotlles, paquets, saquets. Una recepta dolça amb massa brick són els triangles de pasta d’ametlles i mel, i salada un rotlle d’espinacs i formatge de cabra.

Pasta brisa

Té un aspecte similar a la pasta fullada, de fet comparteix els ingredients de la farina i la mantega. No obstant això, la pasta brisa una vegada estirada i enfornada, no guanya en volum com si ho fa la pasta fullada. Tots els seus ingredients són farina de blat, mantega ben freda i sal. Per a una massa dolça, fica menys sal i afegeix sucre glacé, o també pots preparar-la amb poca sal i sense sucre, quedarà amb un sabor bastant neutre.

La pasta brisa, deu el seu nom precisament a la seva estructura, ja que es tracta d’una massa molt poc treballada i gens elàstica, que finalment presenta un resultat trencadís, aportant-li un deliciós toc cruixent.

S’utilitza habitualment com a base per a preparacions dolces, per exemple pastissos o cassoletes, com el pastís tatin de poma casolana, i també per a preparacions salades, destacant les famoses quiches, que combinen el cruixent de la base amb la suculència del seu farciment.

Pasta sablé

A diferència de la pasta fullada, la pasta sablé és més trencadissa i s’esmicola fàcilment, té una textura arenosa i s’usa tant per a galetes com per a bases de pastissos. La pasta sablé porta com a ingredients, farina de blat, mantega freda en daus, sucre glacé, rovells d’ou i sal. Hi ha dues varietats de pastes sablé la bàsica i la sablé bretó que té els mateixos ingredients més llevat químic.

La seva composició molt rica en greix, ous i sucre provoca que amb la seva textura cruixent en menjar-la es fongui a la boca, és una base perfecta per a rebosteria dolça. El fet que la pasta sablé no porti llevat i la sablé bretó sí, fa que la primera pot anar en una cassoleta mentre que la sablé bretó no, ja que puja la massa. Per això la pasta sablé bretó primer s’enforna i un cop fora del forn es posa a sobre una crema, mousse o el que vulguis.

Amb la pasta sablé podràs cuinar unes galetes amb xocolata, galetes amb avellanes o canyella i romaní, i un pastís sablé bretó amb crema i maduixes.

Decideix-te a cuinar amb aquestes masses. Bona cuina!!

The post La massa ideal per a cada ocasió appeared first on Sorli.

Actualment, el consum d’ous és generalitzat a tot el món. A principis del segle XXI, a l’estat espanyol, el cens de gallines ponedores superava els quaranta milions, que produeixen més de mil milions de dotzenes d’ous a l’any, i és un dels principals productors d’ous de la Unió Europea.

L’aportació nutricional dels ous

Els ous blancs i marrons tenen les mateixes qualitats nutritives, el color de la closca depèn de la raça de la gallina. L’ou ens aporta una proteïna de fàcil digestió i de molt bona qualitat, és a dir, d’alt valor biològic (94 sobre una escala de 100). És per això que els ous mai han de faltar en l’alimentació de la població general, però molt menys en l’alimentació de grups especials com a nens, adolescents, dones embarassades, esportistes o ancians, a fi d’evitar la pèrdua de massa muscular que es produeix de manera fisiològica.

En l’ou podem trobar tres estructures molt ben diferenciades: la closca, el rovell i la clara. En cadascuna d’elles les característiques nutricionals són diferents. De mitjana, un ou de gallina pesa uns 60 g, dels quals, aproximadament, el 60 per cent és la clara, el 30 per cent el rovell, i la resta la closca, que tan sols pesa 6 g.

La closca. És la coberta exterior de l’ou. Està formada fonamentalment per calci i té molta importància, perquè manté la integritat de l’ou i actua com una barrera per a evitar l’entrada de gèrmens a l’interior de l’ou. És important saber que tota la closca està coberta per una pel·lícula de mucina, la missió de la qual és tancar els porus perquè no passin microorganismes i també evitar la pèrdua d’aigua. Al cap de quatre dies de la posada de l’ou aquesta pel·lícula desapareix, i si es renta l’ou pot desaparèixer abans, per la qual cosa aquí veiem l’important que significa consumir l’ou el més aviat possible i no rentar-los. La creença del fet que menjar closca d’ou triturada proporciona molt calci. Però realment això és fals, ja que la forma química en què es troba aquest calci no és aprofitable pel nostre organisme.

La clara. Està composta per aigua el 88 per cent i per proteïnes el 12 per cent. Té la meitat de les vitamines de l’ou i no té greix. El seu color és transparent i en alguns ous pot presentar algun núvol blanquinós que també és poden consumir. En la clara existeixen uns filaments de color més blanquinós i més densos que subjecten el rovell al centre i es diuen calazes. Pots menjar-te tranquil·lament aquests ous; tot el contrari, com més densa sigui la calaza, més fresc és l’ou.

El rovell. És la part central i ataronjada de l’ou, hi trobem les principals vitamines, minerals i greixos de l’ou. Per aquesta raó és la part nutricionalment més valuosa. El color del rovell depèn de l’alimentació que hagi rebut la gallina. Cal destacar de l’ou la seva alta concentració de nutrients i la seva baixa aportació calòrica. Per exemple, 1 ració d’ous, és a dir, 2 unitats, ens aporta tan sols 1400 calories i uns nutrients molt aprofitables per l’organisme humà.

En el rovell podem trobar colesterol per aquesta raó durant molts anys es va considerar a l’ou com un aliment prohibit per a aquelles persones que tinguessin alt el colesterol en sang. Posteriorment, la realització d’estudis clínics va demostrar que els nivells de colesterol en sang no depenen tant del colesterol que es prengui amb la dieta, sinó de la quantitat de greixos saturats i greixos hidrogenats que consumim. L’ou és un dels aliments amb menor quantitat de greix saturat, i la quantitat de grassa monoinsaturada i poliinsaturada és considerable. 

Encara que tinguis el colesterol alt pots consumir ous. Tria preferiblement aquells ous enriquits amb àcids grassos omega 3. Aquests s’aconsegueixen després d’alimentar a les gallines ponedores amb llavors de lli i llavors de xia. El que realment has d’evitar sempre són els greixos saturats i els greixos hidrogenats.

Cal destacar altres tres substàncies presents en l’ou:

– Colina. L’ou és la millor font dietètica de colina. Una substància fonamental per a la fabricació d’acetilcolina, un comunicador entre les neurones cerebrals. Raó per la qual la seva presència resulta fonamental tant en els primers anys de vida, a fi de tenir un bon desenvolupament cerebral, com en la vellesa, per a mantenir una bona memòria.

– Luteïna i zeaxantina. Són dos nutrients descoberts recentment. Posseeixen una alta capacitat antioxidant, es dipositen en l’ull i el protegeixen i prevenen de l’aparició de cataractes i degeneració macular, dues patologies que produeixen ceguesa en edats avançades.

Consells

Per a poder beneficiar-te de tots els avantatges nutricionals de l’ou, ha de cuinar-se fins que la clara estigui coagulada. No és recomanable menjar l’ou cru, ja que en la clara existeix una substància anomenada avidina que impedeix l’absorció d’una vitamina anomenada biotina, però quan l’ou està cuinat, l’avidina es destrueix i així la biotina està disponible. El seu paper és molt important per a mantenir la pell sana i protegir importants funcions corporals.

L’ou és un aliment amb una gran capacitat saciant, per això està recomanat en qualsevol tipus de dieta d’aprimament. A més, s’ha comprovat en diferents estudis que incloure ous en l’esmorzar afavoreix una major pèrdua de pes, perquè la persona que segueix la dieta se sent més repleta, afavorint al seguiment i compliment de la dieta. També estudis recents demostren que, quan les dones grans augmenten el consum de proteïnes, també incrementen la densitat mineral de l’os i disminueixen el risc de tenir trencament, sobretot de maluc.

Si ets de les persones que s’emporten el menjar a la feina o que mengen fora de casa i vols menjar sa i equilibrat, una bona opció és portar-te una amanida, en la qual hauràs afegit dos ous cuits o un ou cuit i una llauna de tonyina al natural. Tindràs un plat molt poc calòric, però molt complet nutricionalment.

La Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC) recomana la ingesta de quatre ous a la setmana en els nens, adults de petita grandària i sense activitat física. Els adults de mitjana grandària o corpulents i amb activitat física poden consumir 8 ous a la setmana.

The post L’ou, el millor aliat en la nostra dieta appeared first on Sorli.

El fetge, una bomba de nutrients

Una petita quantitat de carn de fetge de qualsevol origen, amb molt poques calories ens aporta una gran quantitat de nutrients necessaris per a la nostra salut, com proteïnes, una bona quantitat de  ferro i més minerals essencials com el zinc, el seleni, el coure, i el calci. Tampoc li falten àcids grassos com l’omega 3 i 6.

El fetge conté vitamina A en forma de retinol, que no es troba en cap vegetal i que el nostre cos l’absorbeix directament. La vitamina A és immunomoduladora, i és importantíssima que estigui en la dosi correcta al nostre cos per a mantenir-nos sans i forts, i no emmalaltir. Amb una ració setmanal d’aquest menut tindràs tota la vitamina A que el teu cos necessita per una setmana.

La vitamina D important pel sistema immunitari, la trobem en una quantitat elevada en el fetge,

també ens aporta vitamines C i B. I si calia alguna aportació més per considerar al fetge un superaliment, és molt ric àcid fòlic, conegut també com a vitamina B9 que les embarassades haurien de consumir en abundància.

Consumeix millor fetge ecològic

Els detractors del fetge diuen que és l’òrgan encarregat de filtrar les toxines de l’organisme de l’animal, emmagatzemant substàncies com metalls pesants, antibiòtics, vacunes, pesticides o aigua contaminada, entre altres elements. Encara que no és cert que el fetge actuï com un filtre acumulant toxines, sí que és l’òrgan encarregat de la desintoxicació, i tot el que consumeixi l’animal influirà en la qualitat sanitària i gastronòmica del fetge.

Per tant és molt important consumir fetge que provingui d’animals sans, que s’alimentin amb la seva dieta natural i que visquin a l’aire lliure. És a dir, millor si és fetge d’animal de pastura i ecològic.

Gastronòmicament

El seu baix contingut de proteïnes és del 20 al 22 per cent i encara més baix en lípids un 5 per cent fa que sigui un tipus de carn molt digerible. Per contra el seu contingut de colesterol és elevat, i porten més plom que d’altres carns, però en una quantitat proporcionalment menor que alguns peixos (que també contenen molt més mercuri.

El plat estrella és el fetge amb ceba, el passat dimecres vam explicar al blog aquesta recepta que pots cuinar amb qualsevol tipus de fetge animal. També pots fer fetge amb mongetes, fetge empanat, arrebossat, o l’antiga sopa de fetge. Segons el seu origen hi ha aquests tipus de fetge:

Fetge de vedella, el més popular, tendre i melós, és el que més joc dóna en la cuina, el pots cuinar guisat, o empanat, o  preparar un gustós fetge de vedella rostit.

Fetge de porc, amb un sabor més intens i destinat sobretot a l’elaboració de patés, també s’elaboraven popularment botifarres de fetge.

Fetge de xai, amb un sabor molt característic, el més fi per a molts gurmets, òptim també per guisats. Cal destacar una recepta tan fàcil com el fetge de xai amb all i julivert.

Fetge de cabrit, més petit i rosat que el de xai, per alguns és una delicadesa. Pots cuinar-lo com el de xai.

Fetge d’aviram, els de pollastre, d’ànec, i d’oca són excel·lents per les picades, per exemple, per a un arròs. També pots fer la picada amb fetge de conill, els d’oca i d’ànec, s’usen sobretot per a l’elaboració de patés i foie gras.

Fetge de peix, amb ells també s’elaboren patés i embotits, o olis, com el de bacallà, un suplement nutricional que enforteix el cos i obre la gana.

Val la pena recuperar aquest superaliment oblidat, que ha estat i estarà en totes les cultures gastronòmiques del món, als cinc continents.

The post El fetge, el superaliment oblidat appeared first on Sorli.